sábado, 1 de octubre de 2011

Crisi i precipici

Les informacions sobre la crisi econòmica omplen milers i milers de pàgines de diari cada dia. En moltes ocasions, el món de les altes finances, de l’economia especulativa i financera, de les declaracions polítiques (més o menys encertades) i de l’economia entesa únicament com un ball de xifres sobre el PIB, la taxa d’atur o l’IPC no expliquen la realitat quotidiana de milions de persones que, en diferents graus, s’han vist afectades per la crisi mundial.

Molt s’ha publicat sobre les raons d’aquesta profunda crisi. Ara bé, per afrontar el futur hi ha dues coses que em semblen fonamentals. Igual com podríem dir de qualsevol deutor privat amb un nivell d’insolvència tal que li impedeixi de pagar els seus deutes, Grècia només podrà fer front a les seves obligacions si se li redueix en un percentatge important el capital i els interessos que ha de tornar. Això, naturalment, afecta els bancs, empreses i Estats que van deixar diners a les autoritats gregues i que ara s’hauran de resignar a perdre’n una part. Em sembla que no hi ha alternativa.
La segona qüestió fa referència a les retallades públiques a Catalunya i a l’Estat espanyol. En això, gairebé cap polític diu la veritat: retallar d’una manera considerable comporta, inevitablement, empitjorar el servei que es dóna, ja sigui educatiu, sanitari, d’atenció social... Retallar és una situació d’urgència, purament temporal, que es pot aplicar un o dos anys. No més. Si s’hagués de continuar per aquesta via, caldria parlar clar i replantejar obertament el paper i la funció de les administracions públiques. Aquestes són un agent econòmic important i si no fan activament el seu paper, frenen també les possibilitats de creixement econòmic.

Malgrat tot, la situació actual dóna també alguna bona notícia: el consum cultural no ha disminuït, sinó que s’ha mantingut i, fins i tot, en alguns casos, incrementat. Ho celebro. Aquí va, doncs, una proposta. Els últims dies he llegit a la premsa que la Galeria Senda, de Barcelona, obre la nova temporada amb una exposició sobre el reconegut artista pop Mel Ramos (Sacramento, Califòrnia, 1935). L’exposició, amb el títol Historia de una seducción i que estarà oberta fins al 12 de novembre, presenta més d’una vintena de dibuixos provinents d’una recent mostra sobre el veterà autor a l’Albertina Museum de Viena. Jo aniré a veure-la.
http://www.galeriasenda.com/index1.php

sábado, 10 de septiembre de 2011

El món, és ara millor?


Tornem a la normalitat d’aquest blog parlant d’un tema del qual se n’ha tornat a escriure molt les darreres setmanes: els atemptats de l’11-S. Fa 10 anys, com a enviat especial del diari pel qual treballava, l’AVUI, vaig contribuir també (modestament) amb les meves cròniques i entrevistes a intentar descriure i explicar com se sentien i com vivien els novaiorquesos i els Estats Units després de patir el pitjor atemptat de la seva història. Divendres a la nit vaig veure la pel·lícula d’Oliver Stone World Trade Center i vaig recordar les sensacions i les emocions d’aleshores. Vaig arribar a Nova York el 15 de setembre del 2001, després que es reobrís l’espai aeri als EUA, tancat poc després dels brutals atemptats. Nova York era en aquell moment una ciutat en estat de xoc.



D’aquells dies recordo la gran columna de fum que sortia de les restes de les dues Torres Bessones, una olor força estranya (una barreja de pols, runa i ferralla) que no es va esvair fins que va ploure al cap d’uns quants dies, i una ciutat profundament commocionada que intentava (en la mesura que era possible) tornar a la normalitat. Molts carrers i plaçes estaven plens de noms i fotografies de desapareguts, amb les seves característiques físiques, la descripció del lloc on es trobaven en el moment dels atemptats, i les dades de contacte per als qui en poguessin saber alguna cosa. L’esperança sempre es manté viva fins al final.



L’alcalde Rudolf Giuliani, que es trobava en la recta final del seu mandat i que els anys anteriors havia estat molt qüestionat pels abusos policials en la seva política de “tolerància zero” amb la delinqüència, es va erigir en el veritable pare i guia dels ciutadans de Nova York en l’amarg tràngol de buscar els milers de desapareguts que havien quedat enterrats sota milers i milers de quilògrams de runa i ferralla. Només van trobar una vintena de supervivents.

Eslògans com I love New York; I love New York more than ever; We stand united van estendre’s per tota la ciutat aquells dies. Molts nord-americans portaven objectes amb la seva bandera nacional. Vaig entrevistar bombers, policies, executius que havien pogut marxar del World Trade Center, vaig parlar amb musulmans americans per comprovar si s’havia desfermat un sentiment d’islamofòbia, vaig seguir les primeres manifestacions pacifistes contra una imminent resposta bèl·lica a l’Afganistan. Van ser unes setmanes molt intenses. Experiències que queden gravades en la memòria per sempre. Tot eren històries personals. Les converses eren emotives i profundes, amb la confiança i la sinceritat de qui et mira fixament als ulls per explicar els seus sentiments més profunds.



En aquests 10 anys han passat moltes coses. Moltíssimes. El terrorisme s’ha globalitzat. És ara el món millor que fa deu anys? Tenint en compte diversos aspectes, diria que no. Els atemptats de l’11-S requerien una resposta. Això és clar. Però pensar que la solució era únicament militar és un error que ha portat molts països (especialment els Estats Units) a gastar milions i milions de dòlars en guerres i armament. L’unilateralisme de l’administració Bush (i les mentides que molts cops va esgrimir, sobretot en el dossier iraquià) van ser nefastos i van contribuir a trencar el sentiment dominant després de l’11-S que els atemptats havien estat un atac a tot el món i que tothom els rebutjava i feia costat als EUA, probablement amb l’única excepció del fonamentalista i postfeudal règim dels talibans a l’Afganistan. Recordo que la tardor del 2001 vaig entrevistar el periodista Robert Fisk, del The Independent britànic, que em va dir sobre l’11-S: “Tothom ens explica què ha passat, però ningú ens diu per què”.

El món hauria avançat molt més si la resposta que s’hagués donat a l’11-S hagués estat multilateral i si s’haguessin intentat resoldre els problemes (analfabetisme, pobresa i misèria, conflicte palestí...) que hi ha al darrere. Bush va optar, en canvi, per l’Imperialisme i per la força bèl·lica. I en el balanç negatiu d’aquests anys hi ha milers i milers de morts (pensem en la sagnant postguerra de l’Iraq) i bilions de dòlars gastats en armament. No deixa de ser una gran paradoxa que molts pressupostos occidentals estiguin ara en dramàtics números vermells i s’hagin de fer radicals i àmplies retallades (en sanitat i educació!).

P.D. Per entendre millor l’11-S i la figura d’Ossama Bin Laden recomano un llibre que m’he llegit fa poc i que he trobat molt interessant: The secret history of Al-Qaida. Abdel Bari Atwan. Abacus. London, 2007. L’autor és director del diari editat a Londres Al-Quds al-Arabi i és l’únic periodista que ha viscut tres dies amb Bin Laden, mentre l’entrevistava, a les coves de Tora Bora (Afganistan).

sábado, 30 de julio de 2011

El Nirvana comença a la cuina

Els mitjans de comunicació són molt reiteratius respecte els temes que tracten. Em sap greu dir-ho però, sovint, m’interessen poc. Darrerament, sempre és la mateixa història: crisi econòmica, increment de la prima de risc del deute sobirà, creixement de l’atur, més preocupació i desesperació, drames humans, rebombori i crisi política, algun polític que s’apuja el salari... I, és clar, l’avorrit i omnipresent futbol, que s’ha convertit gairebé en una qüestió d’Estat quan no és res més que onze jugadors (es parla molt poc del futbol femení) xutant una pilota i corrent amunt i avall d’un camp de gespa.

Ah! I m’oblidava les cada vegada més freqüents “notícies aparents”, les quals no són més que publicitat encoberta. Jo no sóc partidari de l’autoajuda (en la majoria dels casos no va més enllà dels tòpics explicats superficialment) però sovint trobo a faltar en els mèdia i en l’opinió pública temes originals, creatius, innovadors, que transmetin optimisme i confiança en l’ésser humà.

L’estiu del 2007 vaig veure una pel·lícula sense gaires pretensions, però que et deixa un bon gust de boca, uns quants somriures, i una satisfacció interior. El film, titulat How to cook your life i dirigit per Doris Dörrie, mostra un mestre zen nord-americà (també autor de llibres de cuina) que, establert en un monestir a San Francisco, Califòrnia, ensenya als seus alumnes a disfrutar de la vida a través de les lliçons del budisme zen, la meditació i la cuina artesanal.

És cert que la pel·lícula és molt nord-americana en el sentit que sembla principalment adreçada a un públic acostumat a menjar fast food, hamburgueses del McDonald’s, chips i Ketchup i que, com a suc de taronja no coneix altra cosa que la Fanta de dos litres. Però dit això, How to cook your life em sembla una pel·lícula amable i curiosa que ens retorna a les essències i als orígens de l’ésser humà.



I un últim apunt. Segueixo amb preocupació les notícies sobre la situació a Somàlia. ¿Com pot ser que a Occident seguim preocupats per balls de xifres i números (els últims anys hi ha una autèntica obsessió per quantificar-ho i mesurar-ho tot i moltes empreses i institucions viuen d’això!) quan a l’Àfrica milions de persones pateixen una fam severa i estan al caire de la mort? Hi ha alguna cosa més inhumana que permetre això? ¿Hi ha alguna cosa més inhumana que deixar que milions de nens, dones i homes no tinguin futur? Molt em temo que a l’espècie humana encara li queda una llarga evolució per esdevenir un Ésser Humà complert.

lunes, 4 de julio de 2011

Veritat sense roba

De forma imprevista fa uns dies vaig anar a veure al Tantarantana un monòleg interessant, ProtAgonizo, escrit, dirigit i interpretat per l’actriu Ester Bellver. En aquesta obra, la protagonista despulla públicament (també físicament) les vivències, sensacions, emocions més íntimes d’una dona. Una actriu contempla amb estranyesa la seva imatge davant d’un mirall al seu camerino i recorda alguns dels moments clau viscuts al llarg de la seva vida, la infantesa, la relació amb la seva mare, amors, desamors, els principals papers representats al llarg de la seva vida artística. L’autèntica confessió d’una biografia emocional.

Es tracta d’una obra intensa i profunda. La pregunta que hi ha al darrere de tot plegat és inevitable: “I Jo, qui sóc?”. Un Jo en majúscules, substantiu, nuclear, més enllà de qualsevol circumstància i servitud. L’actriu intenta, segons explica ella mateixa, trencar la frontera entre el que és públic i el que és privat. I arribar a les profunditats.
La protagonista apareix la major part de l’obra tota sola, sense roba, explicant, recordant, confessant, descobrint, mirant, comunicant, amagant, revelant, identificant. És un nu gratuït? Busca captar l’atenció? Pretén provocar i atreure públic? No n’estic segur si la intensitat (m’atreviria a dir autenticitat) del mònoleg seria la mateixa si Ester Bellver aparegués a escena tota vestida. Probablement hi hagi un efecte d’exhibició, esclar, però també de mostrar (de revelar) alguna cosa que ha estat prèviament oculta, de penetrar en un terreny privat: un cos, unes històries, unes emocions, una identitat...

En els temps actuals de no-veritats (en alguns casos, directament de mentides), de superficialitats, d’immadureses, d’estupideses, d’immediateses absurdes, d’ignoràncies i silencis malgrat les grans facilitats de comunicació, tenir l’oportunitat de capbussar-se en la biografia emocional d’algú és una experiència humanament i intel·lectualment atractiva i estimulant. El retorn a les essències. El redescobriment del “Jo”.
P.D. Les fotos que es reprodueixen de l’obra tenen com a crèdit Agaralia Fotografia

lunes, 27 de junio de 2011

El sufocant estiu àrab

Els jutges del Tribunal Penal Internacional (TPI) han ordenat la detenció del líder libi Muammar al-Gaddafi, del seu fill, Saïf al-Islam, i d’Abdul·lah al-Senusi, cap de l’espionatge interior, per presumptes delictes contra la humanitat. L’argentí Luis Moreno Ocampo, fiscal en cap del TPI, ha assegurat que la fiscalia té “tantes proves d’assassinats de dissidents i de la mort de civils com per anar a judici de forma immediata”. Sens dubte, l’ordre d’arrest emesa pel Tribunal de l'Haia intensifica la pressió exercida per la comunitat internacional sobre Gaddafi, que, agònicament, intenta perpetuar-se al poder.

De fet, Líbia s’ha vist immersa els últims mesos en una cruenta guerra civil (l’OTAN, sense gaire entusiasme ni mitjans, empara militarment les forces rebels) des que el líder libi es va negar a deixar el poder i va optar per reprimir amb gran violència les revoltes que al febrer passat van estendre’s per la regió després dels episodis revolucionaris d’Egipte i Tuníssia.
http://www.youtube.com/watch?v=Wu3DmIB-Nnk
Convidat per la bona amiga Nazanín Amirian, politòloga i escriptora iraniana, la setmana passada vaig participar en una xerrada a Casa Elizalde sobre l’anomenada primavera àrab. Allí vaig exposar el meu punt de vista i vaig explicar que, malgrat l’èxit desigual i limitat (els dos casos pioners, l’egipci i el tunissià, són els únics que han reeixit, possiblement a causa del factor sorpresa) s’ha produït un avenç molt important, encara que invisible: la caiguda del mur de la por en els països àrabs a l’hora de sortir al carrer i defensar la llibertat i la dignitat.
http://www.bbc.co.uk/news/world-12482295
Com s’ha vist les darreres setmanes, a la resta de països àrabs els règims no han caigut de forma tan fàcil i ràpida com ho van fer els de Mubàrak i Ben Alí. Dos països amb pes regional com Líbia i Síria han optat per una duríssima repressió i violència, malgrat els advertiments (més o menys tímids, més o menys formals) de la comunitat internacional. Així, l’extravagant Gaddafi i el seu homòleg sirià, Baixar al-Assad, segueixen manant a Trípoli i Damasc gràcies al brutal vessament de sang que hi porten a terme. D’altres règims del Golf no corren perill, com ara la monarquia saudita (multimilionària, ultrareligiosa i ultrarepressora), tot i l’actitud heroica d’algunes dones que reclamen el dret a poder conduir un cotxe per si mateixes. Fins a aquest punt d’endarreriment estan els drets de les dones a Ryad, la capital saudita!
http://www.youtube.com/watch?v=sabADq6J7l8&feature=related
Alguns dels dubtes i reptes que planteja la primavera àrab, ara que ja ha començat l’estiu, són els següents:
1) Les dificultats de passar de la revolució ‘virtual’ a la real. En aquest sentit, ¿els actuals moviments de protesta resistiran la brutal violència llançada pels respectius règims, del tot contraris a abandonar el poder i autosacrificar-se en benefici d’una democratització plena? Quina pot ser la força d’altres sectors contrarevolucionaris?
2) Quina és la força i la cultura democràtica als països àrabs? Aquí caldrà veure quina evolució experimenten Egipte i Tuníssia i quins sistemes s’hi acaben imposant després dels períodes de provisionalitat post-revolucionària (naturalment controlats pels militars). ¿S’hi poden tornar a instal·lar règims antidemocràtics basats en l’ús de la força i l’autoritat? Quina evolució tindran països veïns com ara Marroc?
3)   ¿Fins a quin punt serà fort el “desig” dels Estats Units, d’Europa i de la resta de potències mundials d’“acompanyar” (és a dir, supervisar, controlar) el procés de reformes democràtiques? Hi haurà ingerència? En cas afirmatiu, fins a quin punt?
4)   La feblesa de les economies locals i la dependència respecte les fonts externes de combustible i d’altres productes primaris (depenent del país de què es tracti) pot reduir l’empenta i la sobirania democratitzadores.
5)   Dificultats afegides poden venir a través de l’esclat de conflictes d’interessos entre les classes mitjanes urbanes i les classes treballadores més pobres. I també pels xocs tribals i religiosos (profundes divisions i violència entre xiïtes i sunnites, pugna entre musulmans i cristians...). L’increment de l’islamisme també serà un factor a tenir en compte, sobretot si deriva en corrents radicals o antioccidentalitzadores.
Així doncs, molts interrogants i dubtes estan oberts encara. La revolta pro democràcia àrab no té un desenllaç clar i definitiu, i pot ser que s’allargui molt més temps del que, inicialment, es podia preveure. I, fins i tot, que no tingui l’abast que al febrer passat es podia (o volia) imaginar.
Amb tot, la justícia internacional acaba de fer un pas més per encerclar i aïllar el líder libi Muammar al-Gaddafi, el qual s’ha convertit en el segon cap d’Estat en exercici buscat per la justícia internacional. L’altre és el sudanès Omar al-Baixir, acusat de genocidi a Darfur. Això ja és una gran notícia.

miércoles, 8 de junio de 2011

Hiroshima: Ground Zero 1945

Aviat farà 10 anys que vaig cobrir per a l’AVUI els atemptats de l’11-S a Nova York. Moltes coses han canviat en tot aquest temps. Anys tumultuosos. Anys apassionants. Anys dramàtics. Anys d’esperança. Anys de desil·lusió. Anys de comiats. Del Nova York d’aleshores recordo el fort impacte emocional, la incertesa sobre molts desapareguts, i la imatge de la destrucció, dramàticament il·lustrada pels milers i milers de quilos de runa i ferralla en què es van convertir les majestuoses Torres Bessones. Tothom es referia a la zona més devastada pels atemptats com la “Ground Zero” (la Zona Zero). Ara és una zona turística, que ha estat rehabilitada, però fa una dècada era, inevitablement, la traumàtica imatge de la dura devastació.
El 6 d’agost vinent farà 66 anys que els EUA, sota les ordres del president Harry Truman, van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. L’explosió va destruir el 70% de la ciutat i va causar la mort d’almenys 140.000 persones.  Tres dies més tard, van llançar una segona bomba sobre la ciutat de Nagasaki, matant un mínim de 80.000 persones. Després dels atacs, el president nord-americà va enviar al Japó un equip de l’anomenat United States Strategic Bombing Survey (USSBS) per avaluar els danys civils, econòmics i militars de les explosions atòmiques, i per proveir d’informació útil als militars, arquitectes i enginyers nord-americans.

Les fotografies que es van prendre de la tragèdia van estar durant molts anys amagades, protegides sota el secret oficial i el material classificat. Podríem dir que censurades. L’International Center of Photography, amb seu a Nova York, presenta fins al 28 d’agost l’exposició “Hiroshima: Ground Zero 1945”, un duríssim document sobre els devastadors efectes de la bomba atòmica.
http://www.icp.org/museum/exhibitions/hiroshima-ground-zero-1945
Després de l’explosió, a l’Hiroshima Ground Zero hi queda el no-res, el silenci, la destrucció absoluta, l’absència de vida, la pols i la ferralla, la buidor, la fi de l’esperança, el no-futur. L’aniquilació total. Malgrat el pas dels anys i els avenços socials i tecnològics, l’home segueix conservant una part de barbàrie, de salvatgisme. Pot algú que hagi ordenat/permès una tragèdia d’aquesta magnitud tenir la consciència tranquil·la?
Dimarts me’n vaig anar a dormir amb la notícia de la mort de Jorge Semprún. Fa alguns anys vaig llegir el seu llibre La escritura o la vida i em va impactar força. Un testimoni colpidor. Des de llavors sempre he associat Semprún amb la memòria històrica del segle XX, la gran intel·lectualitat, i la dignitat i el compromís. Recomano l’article que Juan Goytisolo li dedica a El País:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/gran/intelectual/europeo/elpepucul/20110608elpepucul_8/Tes

miércoles, 1 de junio de 2011

L'humor... i prou

Tenir sentit de l’humor és una virtut. Ajuda a entomar experiències vitals i personals amargues o tristes, permet un distanciament emocional respecte les coses i les persones, i ajuda a mantenir en bon estat tots els muscles de la cara. Cent per cent terapèutic i bioecològic! Sens dubte, un bon company de viatge. Hi ha humor intel·ligent, barroer, exagerat, previsible, fàcil, absurd, brillant, ingenu, implacable. Però, malgrat tot, s’imposa la paraula humor…

Sempre intento que el sentit de l’humor m’ajudi a mantenir un estat d’ànim energètic i optimista. Per aquesta raó, he convidat en aquest Racó en Fer, a qui vaig conèixer durant els anys de l’AVUI. De’n Fer remarcaria (com ha de ser, sinó, un humorista gràfic, un ninotaire, l’autor de milers de vinyetes i acudits!) el seu sentit de l’humor, creativitat i caràcter juvenil, la seva incondicional disponibilitat, i encara que es consideri un home tímid, el seu vessant més social i de relació amb els altres. Moltes gràcies, amic Fer, per haver potenciat el sentit de l’humor d’aquest blog cedint-hi una vinyeta. Visca l’humor, malgrat l’euríbor, l’atur i les actuals perspectives financeres!