Tornem a la normalitat d’aquest blog parlant d’un tema del qual se n’ha tornat a escriure molt les darreres setmanes: els atemptats de l’11-S. Fa 10 anys, com a enviat especial del diari pel qual treballava, l’AVUI, vaig contribuir també (modestament) amb les meves cròniques i entrevistes a intentar descriure i explicar com se sentien i com vivien els novaiorquesos i els Estats Units després de patir el pitjor atemptat de la seva història. Divendres a la nit vaig veure la pel·lícula d’Oliver Stone World Trade Center i vaig recordar les sensacions i les emocions d’aleshores. Vaig arribar a Nova York el 15 de setembre del 2001, després que es reobrís l’espai aeri als EUA, tancat poc després dels brutals atemptats. Nova York era en aquell moment una ciutat en estat de xoc.
D’aquells dies recordo la gran columna de fum que sortia de les restes de les dues Torres Bessones, una olor força estranya (una barreja de pols, runa i ferralla) que no es va esvair fins que va ploure al cap d’uns quants dies, i una ciutat profundament commocionada que intentava (en la mesura que era possible) tornar a la normalitat. Molts carrers i plaçes estaven plens de noms i fotografies de desapareguts, amb les seves característiques físiques, la descripció del lloc on es trobaven en el moment dels atemptats, i les dades de contacte per als qui en poguessin saber alguna cosa. L’esperança sempre es manté viva fins al final.
L’alcalde Rudolf Giuliani, que es trobava en la recta final del seu mandat i que els anys anteriors havia estat molt qüestionat pels abusos policials en la seva política de “tolerància zero” amb la delinqüència, es va erigir en el veritable pare i guia dels ciutadans de Nova York en l’amarg tràngol de buscar els milers de desapareguts que havien quedat enterrats sota milers i milers de quilògrams de runa i ferralla. Només van trobar una vintena de supervivents.
Eslògans com I love New York; I love New York more than ever; We stand united van estendre’s per tota la ciutat aquells dies. Molts nord-americans portaven objectes amb la seva bandera nacional. Vaig entrevistar bombers, policies, executius que havien pogut marxar del World Trade Center, vaig parlar amb musulmans americans per comprovar si s’havia desfermat un sentiment d’islamofòbia, vaig seguir les primeres manifestacions pacifistes contra una imminent resposta bèl·lica a l’Afganistan. Van ser unes setmanes molt intenses. Experiències que queden gravades en la memòria per sempre. Tot eren històries personals. Les converses eren emotives i profundes, amb la confiança i la sinceritat de qui et mira fixament als ulls per explicar els seus sentiments més profunds.
En aquests 10 anys han passat moltes coses. Moltíssimes. El terrorisme s’ha globalitzat. És ara el món millor que fa deu anys? Tenint en compte diversos aspectes, diria que no. Els atemptats de l’11-S requerien una resposta. Això és clar. Però pensar que la solució era únicament militar és un error que ha portat molts països (especialment els Estats Units) a gastar milions i milions de dòlars en guerres i armament. L’unilateralisme de l’administració Bush (i les mentides que molts cops va esgrimir, sobretot en el dossier iraquià) van ser nefastos i van contribuir a trencar el sentiment dominant després de l’11-S que els atemptats havien estat un atac a tot el món i que tothom els rebutjava i feia costat als EUA, probablement amb l’única excepció del fonamentalista i postfeudal règim dels talibans a l’Afganistan. Recordo que la tardor del 2001 vaig entrevistar el periodista Robert Fisk, del The Independent britànic, que em va dir sobre l’11-S: “Tothom ens explica què ha passat, però ningú ens diu per què”.
El món hauria avançat molt més si la resposta que s’hagués donat a l’11-S hagués estat multilateral i si s’haguessin intentat resoldre els problemes (analfabetisme, pobresa i misèria, conflicte palestí...) que hi ha al darrere. Bush va optar, en canvi, per l’Imperialisme i per la força bèl·lica. I en el balanç negatiu d’aquests anys hi ha milers i milers de morts (pensem en la sagnant postguerra de l’Iraq) i bilions de dòlars gastats en armament. No deixa de ser una gran paradoxa que molts pressupostos occidentals estiguin ara en dramàtics números vermells i s’hagin de fer radicals i àmplies retallades (en sanitat i educació!).
P.D. Per entendre millor l’11-S i la figura d’Ossama Bin Laden recomano un llibre que m’he llegit fa poc i que he trobat molt interessant: The secret history of Al-Qaida. Abdel Bari Atwan. Abacus. London, 2007. L’autor és director del diari editat a Londres Al-Quds al-Arabi i és l’únic periodista que ha viscut tres dies amb Bin Laden, mentre l’entrevistava, a les coves de Tora Bora (Afganistan).
