Marx torna a estar de moda. Després d’anys d’orgia financera i d’excessos neoliberals, la virulenta crisi econòmica posa de nou en primera línia el conflicte social i la lluita de classes: cada vegada hi ha més ciutadans en el llindar de la pobresa i les diferències amb els anomenats “rics” (una petita part de la població que no pateix la crisi, sinó que, al contrari, veu com el seu patrimoni en surt reforçat) són cada vegada més grans i profundes; les classes mitjanes experimenten, desesperançades, un empobriment progressiu, que les condueix a un procés de proletarització, mentre que el risc d’exclusió social és cada vegada més gran per a un sector ampli de la població.
Perduda i erràtica des de la caiguda del Mur de Berlín i del bloc comunista l’any 1989, la reformulació ideològica de l’ideari de l’esquerra torna a ser necessària per donar resposta a un model econòmic i social que, amb els devastadors efectes de la crisi i les severes retallades en l’Estat del benestar, ha perdut tot equibri.
En aquest context, les mobilitzacions socials al món àrab i, més recentment, el moviment 15-M a l’Estat espanyol constitueixen un fenòmen interessant. Diuen que per a la revolta social no n’hi ha prou que la població visqui una situació humiliant i injusta sinó que n’ha de tenir consciència i ha d’estar decidida a no patir-la més. Aquesta és la clau, el nucli de la història: estar-ne tip; la determinació de no voler patir més una situació d’abús o dominació.
Aquests últims mesos hem assistit a un esclat global de consciència social. El sentiment d’indignació (impulsat i afavorit per les noves tecnologies de la informació i per l’impacte de xarxes socials com Facebook i Twitter) van portar exitosament a la revolta àrab en països com Tuníssia i Egipte, on el mil vegades citat (i imitat) eslògan “Yes, We can” ha acabat demostrant que la població, unida, pot derrocar règims sanguinaris i veterans que durant anys van comptar amb el plàcet de les potències occidentals.
A d’altres països com Síria i Líbia les coses van molt més lentes, i el vessament de sang és, per ara, incessant. En el cas de Líbia i el coronel Muammar al-Gaddafi, és colpidor i vergonyant el paper que hi ha fet la comunitat internacional, reaccionant tard (a l’empara d’una missió de l’OTAN) i sense un objectiu clar ni mitjans suficients per aconseguir-lo. Malgrat això, a cap dirigent occidental se li ha posat la cara vermella de vergonya pel ridícul polític occidental. Ni per la ineficàcia a l’hora de prendre decisions valentes.
A l’Estat espanyol, en vigílies electorals del diumenge 22 de maig, la ja coneguda a tot el món com Spanish Revolution, impulsada pel Moviment 15-M, ha sobtat per la forma en què ha sorgit, s’ha estès, s’ha autoorganitzat i ha estat respectuosa amb tot el procés electoral. Una iniciativa espontània i heterogènia, que caldrà veure com evoluciona en els propers mesos. I de quina manera enllaça i dialoga amb la política i els partits convencionals.
Vivim en un món complex i, en molts sentits, paradoxal. Mai havíem tingut tanta informació ni una població tan formada, però mai havia sigut tan difícil trobar feina, mai havíem tingut tan poca necessitat d’aprofundir i comprendre l’essència de les coses, ni mai havíem caigut tant en les simplificacions, els tòpics i els clixés. Compte amb la demagògia i el populisme! És la lògica dels bons i dolents, del blanc i el negre, molt estesa arreu des dels atemptats de l’11-S i la Guerra d’Iraq. Afegim-hi una alta taxa d’atur i d’immigració i tindrem les raons d’un ascens dels discursos xenòfobs i dels idearis de la ultradreta.
Dèiem al començar que Marx torna a estar de moda. Molts joves, molts ciutadans amb ingressos mitjans o baixos tornen a tenir consciència de classe. Conceptes com el cost de producció, la plusvàlua (en el món del business i el management s’anomena ara d’una forma més amable i menys marxista, el “marge”) tornen a tenir una gran importància. Si Marx aixequés el cap… Aprofitem, doncs, per reflexionar en profunditat sobre els problemes que ens afecten, per debatre’n i proposar-ne solucions, per exigir més als polítics i a les nostres institucions, per reclamar-los honestedat i que ens passin comptes, per prendre mesures perquè el sistema estigui lliure de corrupcions i d’abusos de poder. Rebel·lem-nos! I que la consciència social no s’adormi (o desaparegui del tot) per la celebració d’un partit de futbol o per la realitat exitosa i triomfadora de les celebrities.
Els temps actuals són complexos. I requereixen solucions noves, pensades, sinceres, dialogades, creatives, a vegades dràstiques i difícils, però sobretot justes i esperançadores.
P.D. Amb aquest article inaugurem un nou espai per al diàleg i la reflexió, que suposa per al qui signa aquestes ratlles tornar al periodisme d’opinió després de dos anys. Per celebrar aquest esdeveniment he convidat perquè hi aporti una il·lustració en Jaume Batlle, excel·lent dibuixant i caricaturista, persona honesta i amable, molt arrelat al barri de Poblenou, amb qui vaig coincidir al diari AVUI i amb qui he compartit converses i inquietuds. Serveixin aquestes línies per agrair-li el fet que m’hagi cedit un dels seus dibuixos per publicar-lo en aquest blog. Moltes gràcies. Tots hi sou benvinguts.
