El Nirvana comença a la cuina

Els mitjans de comunicació són molt reiteratius respecte els temes que tracten. Em sap greu dir-ho però, sovint, m’interessen poc. Darrerament, sempre és la mateixa història: crisi econòmica, increment de la prima de risc del deute sobirà, creixement de l’atur, més preocupació i desesperació, drames humans, rebombori i crisi política, algun polític que s’apuja el salari... I, és clar, l’avorrit i omnipresent futbol, que s’ha convertit gairebé en una qüestió d’Estat quan no és res més que onze jugadors (es parla molt poc del futbol femení) xutant una pilota i corrent amunt i avall d’un camp de gespa.

Ah! I m’oblidava les cada vegada més freqüents “notícies aparents”, les quals no són més que publicitat encoberta. Jo no sóc partidari de l’autoajuda (en la majoria dels casos no va més enllà dels tòpics explicats superficialment) però sovint trobo a faltar en els mèdia i en l’opinió pública temes originals, creatius, innovadors, que transmetin optimisme i confiança en l’ésser humà.

L’estiu del 2007 vaig veure una pel·lícula sense gaires pretensions, però que et deixa un bon gust de boca, uns quants somriures, i una satisfacció interior. El film, titulat How to cook your life i dirigit per Doris Dörrie, mostra un mestre zen nord-americà (també autor de llibres de cuina) que, establert en un monestir a San Francisco, Califòrnia, ensenya als seus alumnes a disfrutar de la vida a través de les lliçons del budisme zen, la meditació i la cuina artesanal.

És cert que la pel·lícula és molt nord-americana en el sentit que sembla principalment adreçada a un públic acostumat a menjar fast food, hamburgueses del McDonald’s, chips i Ketchup i que, com a suc de taronja no coneix altra cosa que la Fanta de dos litres. Però dit això, How to cook your life em sembla una pel·lícula amable i curiosa que ens retorna a les essències i als orígens de l’ésser humà.

I un últim apunt. Segueixo amb preocupació les notícies sobre la situació a Somàlia. ¿Com pot ser que a Occident seguim preocupats per balls de xifres i números (els últims anys hi ha una autèntica obsessió per quantificar-ho i mesurar-ho tot i moltes empreses i institucions viuen d’això!) quan a l’Àfrica milions de persones pateixen una fam severa i estan al caire de la mort? Hi ha alguna cosa més inhumana que permetre això? ¿Hi ha alguna cosa més inhumana que deixar que milions de nens, dones i homes no tinguin futur? Molt em temo que a l’espècie humana encara li queda una llarga evolució per esdevenir un Ésser Humà complert.

Veritat sense roba

De forma imprevista fa uns dies vaig anar a veure al Tantarantana un monòleg interessant, ProtAgonizo, escrit, dirigit i interpretat per l’actriu Ester Bellver. En aquesta obra, la protagonista despulla públicament (també físicament) les vivències, sensacions, emocions més íntimes d’una dona. Una actriu contempla amb estranyesa la seva imatge davant d’un mirall al seu camerino i recorda alguns dels moments clau viscuts al llarg de la seva vida, la infantesa, la relació amb la seva mare, amors, desamors, els principals papers representats al llarg de la seva vida artística. L’autèntica confessió d’una biografia emocional.

Es tracta d’una obra intensa i profunda. La pregunta que hi ha al darrere de tot plegat és inevitable: “I Jo, qui sóc?”. Un Jo en majúscules, substantiu, nuclear, més enllà de qualsevol circumstància i servitud. L’actriu intenta, segons explica ella mateixa, trencar la frontera entre el que és públic i el que és privat. I arribar a les profunditats.

La protagonista apareix la major part de l’obra tota sola, sense roba, explicant, recordant, confessant, descobrint, mirant, comunicant, amagant, revelant, identificant. És un nu gratuït? Busca captar l’atenció? Pretén provocar i atreure públic? No n’estic segur si la intensitat (m’atreviria a dir autenticitat) del mònoleg seria la mateixa si Ester Bellver aparegués a escena tota vestida. Probablement hi hagi un efecte d’exhibició, esclar, però també de mostrar (de revelar) alguna cosa que ha estat prèviament oculta, de penetrar en un terreny privat: un cos, unes històries, unes emocions, una identitat...

En els temps actuals de no-veritats (en alguns casos, directament de mentides), de superficialitats, d’immadureses, d’estupideses, d’immediateses absurdes, d’ignoràncies i silencis malgrat les grans facilitats de comunicació, tenir l’oportunitat de capbussar-se en la biografia emocional d’algú és una experiència humanament i intel·lectualment atractiva i estimulant. El retorn a les essències. El redescobriment del “Jo”.

P.D. Les fotos que es reprodueixen de l’obra tenen com a crèdit Agaralia Fotografia