Hiroshima: Ground Zero 1945

Aviat farà 10 anys que vaig cobrir per a l’AVUI els atemptats de l’11-S a Nova York. Moltes coses han canviat en tot aquest temps. Anys tumultuosos. Anys apassionants. Anys dramàtics. Anys d’esperança. Anys de desil·lusió. Anys de comiats. Del Nova York d’aleshores recordo el fort impacte emocional, la incertesa sobre molts desapareguts, i la imatge de la destrucció, dramàticament il·lustrada pels milers i milers de quilos de runa i ferralla en què es van convertir les majestuoses Torres Bessones. Tothom es referia a la zona més devastada pels atemptats com la “Ground Zero” (la Zona Zero). Ara és una zona turística, que ha estat rehabilitada, però fa una dècada era, inevitablement, la traumàtica imatge de la dura devastació.

El 6 d’agost vinent farà 66 anys que els EUA, sota les ordres del president Harry Truman, van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. L’explosió va destruir el 70% de la ciutat i va causar la mort d’almenys 140.000 persones.  Tres dies més tard, van llançar una segona bomba sobre la ciutat de Nagasaki, matant un mínim de 80.000 persones. Després dels atacs, el president nord-americà va enviar al Japó un equip de l’anomenat United States Strategic Bombing Survey (USSBS) per avaluar els danys civils, econòmics i militars de les explosions atòmiques, i per proveir d’informació útil als militars, arquitectes i enginyers nord-americans.

Les fotografies que es van prendre de la tragèdia van estar durant molts anys amagades, protegides sota el secret oficial i el material classificat. Podríem dir que censurades. L’International Center of Photography, amb seu a Nova York, presenta fins al 28 d’agost l’exposició “Hiroshima: Ground Zero 1945”, un duríssim document sobre els devastadors efectes de la bomba atòmica.
http://www.icp.org/museum/exhibitions/hiroshima-ground-zero-1945

Després de l’explosió, a l’Hiroshima Ground Zero hi queda el no-res, el silenci, la destrucció absoluta, l’absència de vida, la pols i la ferralla, la buidor, la fi de l’esperança, el no-futur. L’aniquilació total. Malgrat el pas dels anys i els avenços socials i tecnològics, l’home segueix conservant una part de barbàrie, de salvatgisme. Pot algú que hagi ordenat/permès una tragèdia d’aquesta magnitud tenir la consciència tranquil·la?

Dimarts me’n vaig anar a dormir amb la notícia de la mort de Jorge Semprún. Fa alguns anys vaig llegir el seu llibre La escritura o la vida i em va impactar força. Un testimoni colpidor. Des de llavors sempre he associat Semprún amb la memòria històrica del segle XX, la gran intel·lectualitat, i la dignitat i el compromís. Recomano l’article que Juan Goytisolo li dedica a El País:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/gran/intelectual/europeo/elpepucul/20110608elpepucul_8/Tes