El sufocant estiu àrab

Els jutges del Tribunal Penal Internacional (TPI) han ordenat la detenció del líder libi Muammar al-Gaddafi, del seu fill, Saïf al-Islam, i d’Abdul·lah al-Senusi, cap de l’espionatge interior, per presumptes delictes contra la humanitat. L’argentí Luis Moreno Ocampo, fiscal en cap del TPI, ha assegurat que la fiscalia té “tantes proves d’assassinats de dissidents i de la mort de civils com per anar a judici de forma immediata”. Sens dubte, l’ordre d’arrest emesa pel Tribunal de l'Haia intensifica la pressió exercida per la comunitat internacional sobre Gaddafi, que, agònicament, intenta perpetuar-se al poder.

De fet, Líbia s’ha vist immersa els últims mesos en una cruenta guerra civil (l’OTAN, sense gaire entusiasme ni mitjans, empara militarment les forces rebels) des que el líder libi es va negar a deixar el poder i va optar per reprimir amb gran violència les revoltes que al febrer passat van estendre’s per la regió després dels episodis revolucionaris d’Egipte i Tuníssia.
http://www.youtube.com/watch?v=Wu3DmIB-Nnk

Convidat per la bona amiga Nazanín Amirian, politòloga i escriptora iraniana, la setmana passada vaig participar en una xerrada a Casa Elizalde sobre l’anomenada primavera àrab. Allí vaig exposar el meu punt de vista i vaig explicar que, malgrat l’èxit desigual i limitat (els dos casos pioners, l’egipci i el tunissià, són els únics que han reeixit, possiblement a causa del factor sorpresa) s’ha produït un avenç molt important, encara que invisible: la caiguda del mur de la por en els països àrabs a l’hora de sortir al carrer i defensar la llibertat i la dignitat.
http://www.bbc.co.uk/news/world-12482295

Com s’ha vist les darreres setmanes, a la resta de països àrabs els règims no han caigut de forma tan fàcil i ràpida com ho van fer els de Mubàrak i Ben Alí. Dos països amb pes regional com Líbia i Síria han optat per una duríssima repressió i violència, malgrat els advertiments (més o menys tímids, més o menys formals) de la comunitat internacional. Així, l’extravagant Gaddafi i el seu homòleg sirià, Baixar al-Assad, segueixen manant a Trípoli i Damasc gràcies al brutal vessament de sang que hi porten a terme. D’altres règims del Golf no corren perill, com ara la monarquia saudita (multimilionària, ultrareligiosa i ultrarepressora), tot i l’actitud heroica d’algunes dones que reclamen el dret a poder conduir un cotxe per si mateixes. Fins a aquest punt d’endarreriment estan els drets de les dones a Ryad, la capital saudita!
http://www.youtube.com/watch?v=sabADq6J7l8&feature=related

Alguns dels dubtes i reptes que planteja la primavera àrab, ara que ja ha començat l’estiu, són els següents:

1) Les dificultats de passar de la revolució ‘virtual’ a la real. En aquest sentit, ¿els actuals moviments de protesta resistiran la brutal violència llançada pels respectius règims, del tot contraris a abandonar el poder i autosacrificar-se en benefici d’una democratització plena? Quina pot ser la força d’altres sectors contrarevolucionaris?

2) Quina és la força i la cultura democràtica als països àrabs? Aquí caldrà veure quina evolució experimenten Egipte i Tuníssia i quins sistemes s’hi acaben imposant després dels períodes de provisionalitat post-revolucionària (naturalment controlats pels militars). ¿S’hi poden tornar a instal·lar règims antidemocràtics basats en l’ús de la força i l’autoritat? Quina evolució tindran països veïns com ara Marroc?

3)   ¿Fins a quin punt serà fort el “desig” dels Estats Units, d’Europa i de la resta de potències mundials d’“acompanyar” (és a dir, supervisar, controlar) el procés de reformes democràtiques? Hi haurà ingerència? En cas afirmatiu, fins a quin punt?

4)   La feblesa de les economies locals i la dependència respecte les fonts externes de combustible i d’altres productes primaris (depenent del país de què es tracti) pot reduir l’empenta i la sobirania democratitzadores.

5)   Dificultats afegides poden venir a través de l’esclat de conflictes d’interessos entre les classes mitjanes urbanes i les classes treballadores més pobres. I també pels xocs tribals i religiosos (profundes divisions i violència entre xiïtes i sunnites, pugna entre musulmans i cristians...). L’increment de l’islamisme també serà un factor a tenir en compte, sobretot si deriva en corrents radicals o antioccidentalitzadores.

Així doncs, molts interrogants i dubtes estan oberts encara. La revolta pro democràcia àrab no té un desenllaç clar i definitiu, i pot ser que s’allargui molt més temps del que, inicialment, es podia preveure. I, fins i tot, que no tingui l’abast que al febrer passat es podia (o volia) imaginar.

Amb tot, la justícia internacional acaba de fer un pas més per encerclar i aïllar el líder libi Muammar al-Gaddafi, el qual s’ha convertit en el segon cap d’Estat en exercici buscat per la justícia internacional. L’altre és el sudanès Omar al-Baixir, acusat de genocidi a Darfur. Això ja és una gran notícia.