El Nirvana comença a la cuina

Els mitjans de comunicació són molt reiteratius respecte els temes que tracten. Em sap greu dir-ho però, sovint, m’interessen poc. Darrerament, sempre és la mateixa història: crisi econòmica, increment de la prima de risc del deute sobirà, creixement de l’atur, més preocupació i desesperació, drames humans, rebombori i crisi política, algun polític que s’apuja el salari... I, és clar, l’avorrit i omnipresent futbol, que s’ha convertit gairebé en una qüestió d’Estat quan no és res més que onze jugadors (es parla molt poc del futbol femení) xutant una pilota i corrent amunt i avall d’un camp de gespa.

Ah! I m’oblidava les cada vegada més freqüents “notícies aparents”, les quals no són més que publicitat encoberta. Jo no sóc partidari de l’autoajuda (en la majoria dels casos no va més enllà dels tòpics explicats superficialment) però sovint trobo a faltar en els mèdia i en l’opinió pública temes originals, creatius, innovadors, que transmetin optimisme i confiança en l’ésser humà.

L’estiu del 2007 vaig veure una pel·lícula sense gaires pretensions, però que et deixa un bon gust de boca, uns quants somriures, i una satisfacció interior. El film, titulat How to cook your life i dirigit per Doris Dörrie, mostra un mestre zen nord-americà (també autor de llibres de cuina) que, establert en un monestir a San Francisco, Califòrnia, ensenya als seus alumnes a disfrutar de la vida a través de les lliçons del budisme zen, la meditació i la cuina artesanal.

És cert que la pel·lícula és molt nord-americana en el sentit que sembla principalment adreçada a un públic acostumat a menjar fast food, hamburgueses del McDonald’s, chips i Ketchup i que, com a suc de taronja no coneix altra cosa que la Fanta de dos litres. Però dit això, How to cook your life em sembla una pel·lícula amable i curiosa que ens retorna a les essències i als orígens de l’ésser humà.

I un últim apunt. Segueixo amb preocupació les notícies sobre la situació a Somàlia. ¿Com pot ser que a Occident seguim preocupats per balls de xifres i números (els últims anys hi ha una autèntica obsessió per quantificar-ho i mesurar-ho tot i moltes empreses i institucions viuen d’això!) quan a l’Àfrica milions de persones pateixen una fam severa i estan al caire de la mort? Hi ha alguna cosa més inhumana que permetre això? ¿Hi ha alguna cosa més inhumana que deixar que milions de nens, dones i homes no tinguin futur? Molt em temo que a l’espècie humana encara li queda una llarga evolució per esdevenir un Ésser Humà complert.